Atura’t un moment i pensa en què és la neuropsicologia? Potser és el primer cop que sents aquest nom! Doncs per desgràcia és ben normal que no sapiguem què és, fa i ens pot aportar aquesta disciplina que es troba entre la neurologia i la psicologia clínica.
Probablement el terme Neuropsicologia va ser utilitzat per primer cop per William Oslerel 1913, popularitzant-se al 1949. A finals dels anys 50 la neuropsicologia ja era una denominació habitual dins del camp de les neurociències. L’any 1963 apareix Neuropsychologia, la primera publicació científica dedicada específicament a aquesta ciència. El seu primer número definia la neuropsicologia com:
“Una àrea determinada de la neurologia, d’interès comú per neuròlegs, psiquiatres, psicòlegs i neurofisiòlegs”.
No és d’estranyar que no sigui fins a mitjans del segle XX que la neuropsicologia comença a ser popular. Les conseqüències de les ferides de guerra, en el sistema nerviós, causades per la Segona Guerra Mundial van fer que aquesta disciplina comencés a rebre el reconeixement que es mereix.
La neuropsicologia s’inscriu en l’àmbit de la neurociència, es pot dir que la neurologia ha estat una de les disciplines que més hi ha contribuït al desenvolupament de la neuropsicologia. Mentre que el neuròleg examina les funcions vegetatives, sensorials i motores, el neuropsicòleg s’encarrega d’avaluar les funcions cognitives, per les quals es necessita un procés avaluatiu més llarg i exhaustiu. El neuròleg és el responsable dels tractaments farmacològics, mentre que el neuropsicòleg es preocupa de programar i administrar tractaments de rehabilitació cognitiva de les funcions mentals lesionades.
Així doncs, la neuropsicologia és una neurociència que estudia les relacions entre el cervell i la conducta tant en persones sanes com en aquelles que hagin patit algun tipus de lesió cerebral. Es diferencia d’altres neurociències de tipus conductuals en el seu objectiu d’estudi, ja que se centra de manera específica en el coneixement de les bases neuronals dels processos mentals complexos. Així doncs les conductes estudiades són: el pensament, memòria, llenguatge, funcions executives i formes més complexes de motricitat i percepció. Les característiques de la neuropsicologia són:
o Caràcter neurocientífic: es basa en la demostració empírica dels seus preceptes.
o Estudia les funcions mentals superiors: pensament, llenguatge, funcions executives, percepció i motricitat.
o Estudia les conseqüències d’una lesió cerebral sobre els processos cognitius i emocionals.
o Caràcter interdisciplinari: els neuropsicòlegs exerceixen la seva activitat dins d’un àmbit interdisciplinari atenent la lesió cerebral amb altres professionals com neurocirurgians, neuròlegs, fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, logopedes, psicòlegs clínics, treballadors socials i neuropsiquiatres.
Quan explico que em dedico a la neuropsicologia i algú em pregunta què és, m’agrada definir-me com el fisioterapeuta de les funcions cognitives. És a dir, intento veure quines funcions estan lesionades (memòria, atenció, percepció, funcions executives, etc.), com ho fa un fisioterapeuta amb els músculs i articulacions. A més, dissenyo un programa rehabilitador d’aquestes funcions lesionades, igual que un fisioterapeuta rehabilita les lesions que diagnostica.
