“ El seu pare pateix Alzheimer” encara ressonen en el meu cap aquestes paraules com si fos un cop de martell a la forja. D’això ja fa quatr
e anys, quatre anys pels quals he anat superant diferents etapes, des de la negació fins l’ assimilació de la pròpia malaltia i de quina manera afectaria al malalt i al seu entorn, sobretot el familiar.
Van ser un seguit de visites mèdiques i valoracions neuropsicològiques les que finalment van confirmar el què molt en el fons sospitàvem.
El seu dia a dia començava a alterar-se per petits descuits sense importància, amb repeticions de relats de històries viscudes ( les típiques batalletes de l’ avi), amb no voler anar sol a la consulta del metge “ perquè he perdut oïda i no escolto prou bé el que m’ indica el doctor” quan realment el què passava era que no retenia el que li havien prescrit, en la seva apatia, el canvi d’ humor, el veure’s desbordat amb petites tasques a fer de bricolatge quan certament la seva feina ( mestre ebenista ) havia estat de detalls artístics i gran precisió. I així tot un seguit de situacions que reafirmaven amb contundència que la seva capacitat cognitiva anava minvant.
Alzheimer, demència senil, deteriorament cognitiu, proteïna beta-amiloide , possible pèrdua de la memòria per lesió vascular, estadi I, estadi II, III…conceptes, noms i denominacions desconegudes per a mi i que jo tenia la necessitat d’ indagar , buscar i rebre informació per entendre d’ alguna manera què estava succeint en el cervell d’aquella persona estimada.
De quina manera puc ajudar-lo? Aquesta va ser la meva pregunta al neuropsicòleg en la consulta. Recordo com aquella persona va girar rodó sobre la seva cadira de despatx, es va adreçar cap a un moble que tenia al seu darrera, el va obrir i va extraure dos quaderns d’ exercicis. “Fes- li fer aquests exercicis, estimula’l jugant a cartes, dominó que mantingui les seves relacions socials, que no miri la tele…” i vaig pensar, res més?
En aquells moments fa quatre anys, ni els propis professionals de la salut pública tenien eines suficients per ajudar a malalts i familiars en la estimulació i rehabilitació cognitiva d’aquest tipus de demències. Afortunadament ara la inquietud de metges, neuropsicòlegs i personal especialitzat al respecte fan que aquesta tasca es pugui dur a terme, essent de gran ajuda per a aquest col·lectiu d’afectats d’ Alzheimer.
És de vital importància que el propi malalt estigui disposat a col·laborar. En el cas del meu pare va ser difícil, la negativitat davant la malaltia era contundent, segons ell no tenia cap problema de memòria, tot era propi de l’edat. Ara tinc molta informació al respecte, però en el seu moment l’ única cosa que vaig trobar similar a una rehabilitació cognitiva van ser els tallers de memòria que es feien a través de l’àrea de cultura del municipi. Vaig arribar un dia a casa amb un full d’inscripció i vaig intentar explicar-li que seria beneficiós per ell. La resposta va ser rotunda, no va voler assistir-hi.
Dins del que ell ens ha permès l’ hem anat estimulant, amb jocs, amb passetjos al solet, amb la companyia dels qui estima i l’estimen. El veus alegre i feliç quan està envoltat de bona companyia. I no tens cap més fita ara, que la de viure el moment amb ell, ja que en breus segons ell no recorda absolutament res de res del que fa al llarg del seu dia a dia.
Tal com deia Richard Taylor Dr. en Psicologia i malalt d’Alzheimer des del 2001, l’ Alzheimer és conseqüència de l’ evolució. El cos humà té una esperança de vida de 40 anys, el progrés científic ens ha permès viure el doble. I alguns cervells simplement no aconsegueixen adaptar-se a aquesta longevitat sobrevinguda. Altres òrgans es poden curar o substituir-los, però el cervell de l’esser humà es massa complexa.
Tan de bo poguéssim aspirar a un món sense Alzheimer, mentre les investigacions científiques continuen, haurem d’assumir que en aquest món hi ha malalts i se’ls ha de proporcionar tota l’ ajuda possible. A través dels neuropsicòlegs amb les seva vital valoració professional i el treball que apliquen d’estimulació i rehabilitació cognitiva, a través dels neuròlegs, dels cuidadors familiars, d’associacions de malalts d’Alzheimer, dels professionals dels centres d’assistència primària, de tots els professionals de geriatria, serveis socials i sobretot la tasca de veritable lluita, suport i ajuda de la família.
Anna