I de cop arriba el dia en què el pare, la mare, germà, parella o fill ens necessita altra cop al seu costat. Sense adonar-nos ‘en hem assumit el rol del cuidador. Aquella persona que dedica gran part del seu temps a cuidar a una persona en situació de dependència. Assumim aquesta nova responsabilitat amb satisfacció i com a acte de reciprocitat amb la persona cuidada.
De cop la nostra vida canvia, deixem part del nostre dia a dia per poder atendre al nostre familiar. Cuidar, moltes vegades ens suposa un desgast físic i aquest cansament tot sovint fa més difícil la nova situació. De cop tenim més mals de caps, d’esquena, apareixen tendinitis…
Depenent del malalt i de la nostra situació personal la tasca de cuidar pot ser cada vegada més estressant apareixent també el desgast emocional. Ens podem sentir més irritables, tristos, nerviosos i amb canvis d’humor sobtats. Tot i els avisos dels familiars més pròxims, ens oblidem de nosaltres mateixos dedicant més i més temps a la persona depenent. El nostre nivell d’autoexigència també pot fer que tot allò que fem no ens sembli suficient afectant més i més a les nostres emocions.
La família ens avisa de la situació, veu que cada vegada podem fer menys coses, deixem de fer allò que ens agrada, deixem de passar temps amb ells i ens trobem entre l’espasa i la paret. Ens sentim culpables per no poder dedicar temps als nostres i a nosaltres, i si dediquem el temps que fins ara podíem dedicar, ens sentim culpables perquè la persona a qui cuidem sembla que quedi desemparada i oblidada.
Si som fills únics la càrrega és immensa, i enyorem poder compartir la responsabilitat i dificultats amb algú. Per altra banda, quan som diferents cuidadors, tot sovint apareixen conflictes ja que ningú cuida com espera l’altre cuidador. Et sents sol i tot això són petites motxilles que es van acumulant, apareixent el què coneixem com a càrrega del cuidador.
Arriba el moment en què cada vegada es veu més necessària ‘l’atenció a les 24h, fent que ens hàgim de plantejar canviar de domicili i traslladar-nos a casa del malalt, o el contrari. I la feina? Cada vegada ens veiem més obligats a demanar hores lliures per poder portar al malalt al metge, o perquè de cop i volta ens truca dient que ha tingut una caiguda. Tot això fa que si no tenim recursos, ens plantegem seriosament deixar el context laboral fent que la nostra vida es redueixi absolutament a la tasca de cuidar.
I a poc a poc, quasi per inèrcia fas el què m’agrada comparar amb l’autopoda dels pins. Ets un arbre fort, ple de recursos, però a mesura que van creixent les necessitats del malalt estàs obligat a fer l’autopoda, a perdre branques de la teva vida, una per una, primer les sortides que feies amb les amigues cada
cap de setmana, després els dinars familiars, fins i tot la feina, i aquesta atuopoda forçada et debilita cada vegada més. És per això que neix el grup d’acompanyament al cuidador. Un grup on pots compartir les teves incerteses i angoixes, també la teva satisfacció de poder cuidar així com la teva experiència, tant preuada per altres cuidadors.
